14 Agost - Cursa del FAU

.

lunes, 26 de noviembre de 2012

Setmana 19 - 25 Novembre


Dilluns 19 Novembre
Spinning amb en Christian, sessió clàssica amb dues muntanyes I un descans emnig.
Musicón, hi ha un moment que estic a punt de deixar la bici i posar-me a ballar.

Dimarts 20 Novembre
Piscina 2.500
500 escalfament
10 x 100 ( 2’ )
500 amb en Martí a darrera
500 a peus d’en Martí

Als ultims metres, tinc unes rampes als abductors, no puc ni donar la volta a cada llarg, però patint acabo la tirada.

Dimecres 21 Novembre
Zumba amb en Carlos
Bodybalance amb en Xavi

Dijous 22 Novembre
Bodycombat amb en Christian
Cxworks amb en Xavi

Divendre 23 Novembre
Spinning amb l’Angel, però la veritat és que no apreto massa.

Dissabte 24 Novembre
Bici 50 km.
Sensacions horribles, moltes coses al cap, molts temes que pensar i als primers kilometres ja veig que no és el dia, no trobo el cop de pedal.
El punt de més intensitat és la pujada a La Salud desde Boadella.

Diumenge 25 Novembre
Bici 92 km amb 3h16’
Desprès d’una nit intensa, decideixo agafar la bici tard per cremar mojito.
Ruta ja clàssica, amb una mica de tot : Figueres, Sant Climent, Espolla, Garriguella, Llançà, Port de la Selva, Roses, Figueres


miércoles, 21 de noviembre de 2012

Per què llarga distància ?

Article aparegut al El Pais Semanal el passat diumenge.


Kilian Jornet ha visto cómo su compañero de entrenamientos moría en unos segundos, precipitándose al vacío, engullido por la montaña durante cientos de metros de fatídica caída. 

Josef Ajram ha tenido que provocarse el vómito, ahogado, mareado y trasladado al hospital mientras su pareja sufría al observar esa mirada perdida, rota por el calor y la humedad de un día de retos agónicos en la isla de La Gomera. 

Los dos siguen corriendo. Los dos siguen compitiendo. Los dos, pese a vivir separados por el cronómetro (Jornet rompe todos los récords y Ajram compite con el horizonte de superarse a sí mismo), siguen buscando sus límites, embarcados en el mismo viaje de caza de endorfinas que guio la vida de Micah True, Caballo Blanco, el protagonista de Nacidos para correr. ¿Por qué?

“Con el deporte he aprendido a saber quién soy, a desposeerme de las máscaras que utilizo”, razona Jornet, que alterna el esquí de montaña con las carreras de ultrafondo y que está reconocido como deportista de alto nivel por el Consejo Superior de Deportes. 

“He luchado para ser el mejor, para encontrar que somos muy poca cosa y que no hay que darse importancia. Hay que disfrutar de las emociones, de los momentos, pues son lo único importante”, añade. “En las situaciones extremas, en tormentas, en accidentes o en carreras de más de 24 horas donde el dolor hace que tus fuerzas y tu concentración se dediquen a dar un paso más, no tienes fuerzas para disimular. Es un viaje peligroso, porque es más fácil analizar a otro que mirarse con sinceridad a uno mismo”.

Si abadonas a la mínima, también lo harás en tu vida profesional o personal"

Es que abandonar es muy fácil”, continúa Ajram, que une en sus pruebas la natación, la bicicleta y la carrera, especializado en el ironman, donde los hombres y las mujeres de acero recorren 3,86 kilómetros en el agua, 180 sobre ruedas y 42,2 a pie; y en el ultraman, todavía más exigente. “Lo que aprendes en estas cosas lo aplicas en la vida. Si vas a un Maratón de Sables [251 kilómetros por el desierto del Sáhara divididos en seis días] y a la mínima que estás cansado abandonas, lo harás a la mínima en cualquier situación de tu vida profesional o personal”, razona.
 “Es demasiado fácil”, sigue. “Debe haber una causa de fuerza mayor, una enfermedad, algo máximo. Lo que he descubierto de mí en estas carreras es que lo que no haga de mí en esta vida será porque realmente no me apetece. En 2004, la primera vez que hice un ironman, estuve 12h 30m sufriendo como en mi vida. Ahí me di cuenta de que sería capaz de hacer cualquier cosa que me propusiera. Así ha sido. En esto hay algo que engancha, y vas a la caza constante de esa sensación”.

En la búsqueda de esas emociones, los ultrafondistas se convierten en filósofos. Llegan a meta tras horas de sufrimientos, se sientan a esperar a los rezagados, a veces durante más de un día, y entonces se plantean si no serán esos últimos clasificados los que realmente ganaron la prueba, porque tuvieron más dificultades, derribaron más barreras interiores, se superaron más, tuvieron que pelear con más demonios. 

Del mismo modo, empiezan a sentir una conexión íntima con el paisaje y la naturaleza, se sienten uno con el mundo, porque los latidos de su corazón y los latigazos que sufren sus piernas dependen de cuánto apriete el sol, de cuánto suba o baje la humedad, y porque se alivian de tanto sufrimiento por los ojos, según desfilan ante su mirada las recónditas montañas y sus cumbres apenas holladas, o las dunas y sus arenas, el mejor espejismo en el que perder la cabeza para que se olvide de los pies. 

Unos, como Jornet, sueñan con correr desnudos bajo la lluvia, en la montaña, cayéndose y levantándose, volviendo al origen, como un hombre primitivo. Otros, como Ajram, se tatúan como los viejos guerreros: en un brazo, el número pi, de infinitos decimales, el mejor resumen de que la progresión, en teoría, puede ser infinita; sobre el pecho, su vida en 12 palabras: “No sé dónde está el límite, pero sí sé donde no está”.

En lo alto de una montaña se encuentra la libertad. Porque para subir has tenido que luchar, has descubierto que somos ínfimos en comparación con lo que nos rodea… y al sentir que no somos nada te das cuenta que puedes hacerlo todo”, razona Jornet, convertido a los 25 años en la gran sensación, en el hombre que rompe todos los récords de carrera y esquí de montaña, en el que intenta las aventuras más esforzadas: desde este año y hasta 2015 intentará correr por las cumbres más legendarias, como el Mont Blanc, el Everest o el Aconcagua, en su proyecto Summits of my life (Cumbres de mi vida). “La naturaleza no habla, se siente, te dice si puedes ir, si es mejor volver. Te dice que escuches, que te pares o que continúes”.

“Correr es meditar”, explica Ajram. “Es una modalidad solitaria. A mí me cuesta entrenarme con gente. Estoy tan acostumbrado a estar solo que quiero estar solo”, prosigue. “Pienso mucho. Mi pareja, cuando vuelvo de entrenarme, me pregunta: ‘¿En qué has pensado hoy?’. Siempre tengo una idea. Tengo mi otra faceta, en la Bolsa [es day trader], y he tomado muchas decisiones haciendo deporte. A veces paro, llamo y hacemos una estrategia [de compraventa]. Ordeno mi vida gracias al deporte”.

¿Por qué correr 100 kilómetros? 
¿Por qué nadar arriesgándose a recibir una patada del competidor más próximo, o a que el cuerpo sufra el rigor de las bajas temperaturas llegando a la hipotermia? 
¿Por qué subirse a una bicicleta, echarse a la carretera, y sentir que los cuádriceps se tensan, que los gemelos piden tregua, que queman los tendones y la espalda protesta? 
¿Es esto sadomasoquismo, narcisismo o pura ambición de mejora personal? 
¿Qué hay en esas cabezas capaces de devorar kilómetros, condicionando su día a día profesional, personal y emocional a los entrenamientos, que se suelen convertir en el epicentro de la existencia del ultrafondista, por encima de la oficina, la pareja y los hijos? 
¿Qué hace que esos corazones se calcen las zapatillas cuando saben que por ello sufren sus padres y sus hermanos, que piensan que quizá de esa locura no vuelvan? 
¿Cómo puede estar eso de moda?.

“El deporte es una de las mejores terapias contra las dificultades de la vida, la depresión o el estrés”, explica José Beirán, psicólogo deportivo, exjugador del Real Madrid de baloncesto y plata olímpica con la selección en los Juegos de 1984. 

“El ultrafondo, los ironman y los ultramaratones no son como el baloncesto o el fútbol, donde hay compañeros de equipo. Aquí compites contra ti mismo: puedes llegar el último, que si has mejorado tu tiempo, has ganado. Cada día compites, no solo contra el cronómetro, sino contra las sensaciones, contra un entrenamiento acabado pese a que te sentías mal. Es la satisfacción de alcanzar retos, de exigirte algo que te cuesta, de cumplir objetivos”, recuerda. 

“Provoca el bienestar de completar algo duro y difícil: estos deportistas empiezan con la misma capacidad de sufrimiento que cualquier otro y acaban teniéndola mayor, porque se acostumbran a eso, a conocer su cuerpo, sus límites y cuándo sobrepasarlos”.
Quizá, sin que lo sepan, la vida de Jornet y de Asram, y de otros como ellos, está en otro libro, De qué hablo cuando hablo de correr, del escritor japonés Haruki Murakami, capaz de zamparse 100 kilómetros en 11h 42m 16s. “Por supuesto, yo también tengo mi pundonor y no me gusta perder […, pero] me interesa más ver si soy o no capaz de superar los parámetros que doy por buenos […]”, escribe. 

“Si uno corre un maratón, se da cuenta: a los corredores de fondo no les importa que otro corredor les supere o superar a otro […]. Aun suponiendo que no logren el tiempo que se han fijado, si al acabar sienten la satisfacción de haber hecho todo lo posible, si experimentan una reacción positiva que les vincule con la siguiente carrera, la sensación de haber descubierto algo grande, tal vez ello suponga, en sí mismo, un logro. En otras palabras, el orgullo (o algo parecido) de haber conseguido terminar la carrera es el criterio verdaderamente relevante para los corredores de fondo”.

lunes, 19 de noviembre de 2012

Setmana 12 - 18 Novembre

Setmana 12 - 18 Novembre
Setmana de Regeneració

12 Novembre - Descans Total

13 Novembre - Piscina 1.500 metres suau i la majoria a peus d'en Martí

14 Novembre - Body Balance amb en Xavi

15 Novembre - Spinning amb l'Angel

16 Novembre - Peses Part Superior, treballant pit, hombros, braços, ...

17 Novembre - Passejada pel Castell

18 Novembre - Vist el mal temps, finalment decideixo fer un super entreno a la piscina

500  mts escalfament
Sèries
1 x 600
3 x 200 ( 4' )
6 x 100 ( 2' )
12 x 50 ( 1' )
100 esquena i relax
En total 3.000
I al arribar a casa premi !





Té amb xocolata !



 
 

martes, 13 de noviembre de 2012

FOTOS TRIATLO SAILFISH BERGA 2012

Pantà de La Baells, aquesta és la sortida de la natació i alfombra cap a boxes
 Dissabte, fent cua al check-in T1, per entrar la bici a boxes
 A la meitat de la cursa a peu
Ultims metres per ser Finisher !

FOTOS CURSA DEL FAU

CURSA DEL FAU
 




FOTOS TRIATLO B - BANYOLES


TRIATLO B - BANYOLES
Tot a punt per la sortida 

 Sortida !!! 1.500 metres i l'aigua a 14graus



 Boxes, tot a punt per la primera transició

 Foto del Sr. Bananes, agafant la carretera vella de Banyoles

MITJA MARATO DE GRANOLLERS

MItja Marató de Granollers
Acabant els preparatius, i corrents a la sortida

MITJA MARATO LLANÇA

Mitja Marató de Muntanya de l'Albera - Llançà
Super ambient a la sortida

lunes, 12 de noviembre de 2012

FOTO TRAVESSA PORT DE ROSES



15 d'Agost
Travessa al Port de Roses, com sempre la sortida espectacular.

FOTOS ENTRENO MITJA MARATO MUNTANYA LLANÇA

 Foto del primer reagrupament a Sant Genis del Terrer
 Espectacular posta de sol desde Puig d'Esquers
Entrant a Llançà

28 Octubre – 11 Novembre


28 Octubre – 11  Novembre
Diversos entrenos “Pata Negra”
Sense voler-ho, ni planificar-ho en surten uns grans entrenos

28 Octubre 2012
Alberada
17 km – 750 metres de desnivell
Desde Els Vilars, a uns 2km d’Espolla, Sant Genís d’Esprac, Sant Martí de Baussitges – Coll de la Llosada – Dolmen de la Font del Roure – Dolmen d’Arreganyats – Els Vilars.

Arribo a Els Vilars i veig gent amb equipament d’hivern ; botes, pantalons llargs, abric, gorros, em miren com un extraterrestre quan surto amb samarreta, pantalons curts i bambes, fa molta tramuntana i l’ambient es fresquet, però penso que no n’hi ha per tant.
Escalfo i em coloco davant i ràpidament fem un grupet amb 5 corredors que poc a poc fem camí I ràpidament entrem en calor.
Recorregut molt i molt xulo amb pujades i baixades i gran esmorzar a la meitat del camí.
Tramuntanada immensa al arribar al Coll de la Llosarda.
Sense anar a tope fem trams corrent i trams caminant, gran entreno sense esperar-ho

Dia 1 de Novembre
Bici 90 km.
Faig un recorregut de 90 km buscant una mica de tot, planer, pujades, baixades:
Figueres – Vilabertran – Perelada – Cabanes – Sant Climent – Espolla – Garriguella – Llançà – Port de la Selva – Paní – Roses – Figueres.
Al arribar a Roses, veig que em falten forces i el tram fins a Figueres em toca patir, acabo molt cansat.

Dia 4 de Novembre
Repeteixo el mateix circuit del dia 1, però aquesta vegada tot és diferent, les sensacions són bones, amb cadència alta i bones cames.
Quin canvi amb només 3 dies.

Dilluns 5 Novembre
Piscina – 2.700 metre, un altre “Pata Negra”
Escalfament 500
Sèries 20 x 100 cada 2’
Tornada a la calma 200

Dimarts 6 Novembre
Spinning ( sessió molt fluixa d’en Dani ) + Bodypump ( Irene )

Dimecres 7 Novembre
Zumba ( Carlos )

Dijous 8 Novembre
Bodycombat ( Christian ) + CXWorks ( Xavi )

Divendres 9 Novembre
Spinning ( Angel ) , gran classe.

Dissabte 10 Novembre
Entreno organitzat per Unió Excursionista Llançanenca I Turisme Llançà de cares a la Mitja Marató de Muntanya de l’Albera.
Fem tot el recorregut de la cursa, però a ritme d’entreno I amb molts reagrupaments, però tot i això fem els 21 km, temps efectiu de marxa 3h 10’ I comptant parades 3h45’.
Pràcticament l’última hora la fem amb frontal, ja que la nit ens ha caigut a sobre i no es veu res, això fa que aquest tram el fem més lent.
I sense voler-ho, ni planificar-ho, ja que ho vaig decidir entre divendres vespre i dissabte matí,  surt un altre entreno “pata negra”.

Diumenge 11 de Novembre .
Dia on confirmo que estem molt malats, amb les cames una mica carregades del entreno del dissabte, a primera hora i enimg d’una tramuntanada agafo la bici per estirar les cames, 50 km, fent Figueres – Vilabertran – Perelada – Cabanes – Sant Climent – Espolla – Mollet – Perelada – Vilbertran – Figueres.





Any 2012


L’any 2.012 ha sigut un any amb relativament poques curses, però escollides.
Curses i reptes que realment tenia ganes de fer-les i no fer curses cada cap de setmana només per fer-les

L’any comença aviat amb
La Mitja Marató de Muntanya de l’Albera – Llançà el dia 22 de Gener.
Increible l’ambient a la sortida, amb l’animació d’en Phillipe i tothom amb ganes de molta guerra, em surt una bona cursa.
Al final 2h10’56”, un temps genial.
Com no pot ser de cap altra manera, el punt més dur és la pujada i baixada de Puig d’Esquers.

La segona prova va seguir aviat, un clàssic la Mitja Marató de Granollers, el dia 5 de Febrer de 2.012.
Que va coincidir amb una setmana de fred intens i tota la setmana pensant quina seria la millor opció de roba.
Al final ens va fer un dia fred, però no tant com esperavem, només a la part final l’humitat del riu va accentuar la sensació de fred.
Com sempre a Granollers multitud de gent, de colors, gran ambient.
Els temps dels passos per kilometres:
Km5 – 24:34
Km10 – 48:55
Km15 – 1h11’54”
Km20 – 1h33’10”
I arribada amb 1h37’42”

Segons el Polar he fet una velocitat màxima de 3’35” el kilometre amb una mitja de 4’29” i diu que he creamt 1.063 kcal.

La tercera prova, un altra clàssic que no em canso d’anar-hi, la 18ª Mitja Marató del Plà de l’Estany., el 4 de Març de 2.012
Temps final: 1h32’47” amb una mitjana per kilometre de 4’23” i el temps de pas al kilometre 10 de 42’48”.
D’aquesta cursa em quedo amb dues coses: trobar-me en Toti Bes als vestuaris del Club Natació Banyoles, mirant a tothom i desprès de saludar-lo en diu : “em penso que vaig massa abrigat o és que la gent és molt valenta” i dir-me que “vaig apuntar-me al ultima hora i vinc a còrrer per que era al costat de casa i per agafar gana per dinar”.
Al final, en Toti 5é lloc amb un temps estratosferic de 1h15’04”

La segona cosa per la que recordaré aquesta cursa és que sobre el kilometre 8 vaig trobar una noia (Esther Montosa) que anava cinquena en la classificació, i juntament amb un altra noi (Toni Mendieta) que estava preparant la Marató de Barcelona, ajudar-la a fer segona.
L’anavem animant i marcant-li el ritme i jo li anava dient on eren el avituallaments i com era el recorregut que quedava, pujades, baixades,...
Em sembla que al final estava més content jo que ella.

I a partir d’aquí, pensar i entrenar amb un dels objectius de l’any, el triatló B de Banyoles ( 2.200 metres natació + 80 km bici + 21 km de cursa ) el 29 d’abril de 2.012
El dia abans vaig a Banyoles per recollir el dorsal, xip, i per escoltar el briefing
Vaig a mirar el circuit de natació a l’Estany i el dia fa por, fred, núvols baixo i negres i sembla que vol ploure, ambient d’hivern.
Al briefing ens confirmen el que ja esperava : que l’aigua estava molt freda, uns 14 graus i que segons la normativa de la Federació reduien el segment de natació a 1.500 metres.
Que no pensaven suspendre la prova si plovia.
I que anessim amb compte.

Al arribar a casa I abans d’anar a dormir sento que plou, no vull pensar-hi demà hi haurà 400 persones igual que jo.
Però el dia de la cursa es lleva sense cap núvol, ambient fresquet, però sol i sense vent.
Amb una cursa tant llarga surto reservant forces, l’aigua estava freda, però no tant, només ho noto una mica a la cara, natació amb 28:59, transició lenta i bici 2h50’06”, el segment de bici són dues voltes a un circuit Banyoles – Besalú – carretera de Figueres, per agafar la carretera vella de Banyoles fins a Banyoles, aquí trobo el senyor Bananes fent fotos i animant.
Es un circuit amb continues pujades i baixades, a la segona volta guardant forces ja que queden 21 km per còrrer.
El segment de cursa a peu ( 3 voltes a l’estany ) ho faig amb 1h33’49”, els 2 primers kilómetres no sé on tenia les cames i em costa agafar ritme a partir d’aquí bones sensacions.
Temps final 4h52’34” i molt content, acabo bé I amb la sensació que ho puc fer millor.

Sense descans, el dia 1 de Maig de 2.012, Cursa Popular “Castell – Ciutat de Figueres”
Gran recorregut, per fora i per dins del castell de Sant Ferran 10 kilometres, temps final 37’43”.

A partir d’aquí tots els entrenos i la mirada posada amb un objectiu “Sailfish –Half Triatló Berga 2.012” el 16 de Setembre de 2.012.
Les distàncies ja fan respecte 1,9 km de natació + 90 km de bici + 21,1 km de cursa a peu.

Aixi no faig cap més proba fins el dia 12 d’Agost amb un clàssic la “Cursa del Fau “ a Maçanet de Cabrenys, recorregut dur amb 21 km i 900 metres de desnivell, ho acabo amb 2h57’ i la sensació de guardar forces i haver fet un entreno de qualitat de cares a Berga.

Sense descans, un altre clàssic la Travessia al Port de Roses el 15 d’Agost.
Uns 1.500 metres de natació que particularment trobo molt durs, per les corrent, onades.
Aquest any el mar estava bastant mogut, temps final 26’59” amb un promig de 1’48” els 100 metres.
Content, però amb la sensació d’haver fet més metres del que tocava.

Un altre clàssic que no pot faltar a l’estiu : Travessa l’Escala.
2.200 metres sortint desde Riells nedant per tot el passeig donant la volta per davant del Roser 2 i anant a buscar i donant la volta al cargol, la roca que hi ha davant la platja del poble.
Temps final 38’29” amb una mitjana els 100 metres de 1’45”.

I tot apunt pel segon gran objectiu de l’any el Sailfish Half Triatló Berga.
El dissabte abans arribem a Berga i ja es nota gran ambient de triatló, molta gent entrenant, moltes bicis, tothom preparant-ho tot.
Al preparar i deixar la bici al pantà de La Baells és nota super-ambient amb música i la gent d’organització acabant d’ultimar detalls.

El dia de cursa, esmozar a primera hora, acabar de revisar-ho tot i cap a la sortida.
A boxes de la primera transició, acabo de revisar la bici, preparo la roba, el menjar, repasso que ho tinc tot, neopré i cap a la sortida.
Com que nedant em trobo bones sensacions, decideixo sortir amb els primers i a veure que passa. A davant es col.loquen els professionals, desprès un grup de gent que es veuen forts i desprès amb un segon grup m’hi situo per allà mig.
Ens fan sortir desde l’aigua, i esperant la sortida em venen al cap tots els entrenos que porto, metres i més metres de natació, multitud de kilometres amb la bici, sèries, volum, promitjos, pujades, baixades, kilometres i més kilometres de cursa a peu,...
Donen la sortida, jo al mig de la moguda, però sortida força neta i sense massa cops, natació amb 35’23”, 1.900 metres de natació més els 200 metres de pujada fins arribar a l’alfombra de control.
Agafo un got d’aigua i me’l tiro per la cara per treure el regust d’aigua del pantà, quan arribo a boxes veig moltes bicis, transició ràpida, quan surto de boxes amb la bici, encara veig molta gent a l’aigua.
La bici comença amb 3 kilometres de pujada, sense escalfar, desde’l pantà fins trobar la carretera de vé desde Puigcerdà, a partir d’allà baixada fins Berga i d’aquí 2 voltes a un circuit Berga – Gironella amb baixada, Gironella – PuigReig, un planer amb pujades i baixades i desde PuigReig – Casseres 6 kilometres de pujada, no massa dura però pujada continua i desde Casseres 6 kilometres més de pujada fins Espunyolà amb alguna pujada dura i però amb alguns metres de descans.
Desde Espunyolà baixada amb carretera amplà, on es poden agafar grans velocitats fins a Avià i d’aquí a Berga.

Al acabar la segona volta, per trobar boxes per fer la segona transició, entrada a Berga amb pujada i rampa final bestial per trobar boxes.
Segona transició ràpida, m’enxufo un PowerBomb i a còrrer, hem de fer 3 voltes a un recorregut de 7 kilometres continues pujades i baixades que fan que costi agafar el ritme.
El calor apreta i a mitja segona volta em començo a parar als avituallaments, una mica d’aigua  i una mica de Coca-Cola, veig molta gent fosa, molta gent caminant, molta gent patint, jo em trobo bé tot i la duresa del circuit.

Al final 5h36’13”
Natació 35’23”
Bici + Transicions 3h21’29”
Cursa a peu 1h39’21”

Acabo cansat però molt content, tot ha sortit molt bé. Una gran cursa amb molt ambient i amb una organització genial, recorregut molt ben senyalitzat ,amb moltissims voluntaris.
Cursa a tenir en compte de cares a l’any vinent.
Ara descans